EL DESTÍ CRUEL HA IMPEDIT UN MILLOR RESULTAT IGUALADÍ !
El destí juga amb nosaltres, i, a voltes, de manera insensible i desafortunada. Ja, a la Grècia clàssica, els grans dramaturgs ens explicaven en les seves obres la importància que té el destí sobre els humans. Segurament, l’obra on de manera més clara s’exposa aquest fet és la tragèdia grega escrita per Sòfocles «Èdip rei». Ha estat catalogada aquesta obra al llarg de la literatura universal com la tragèdia més gran mai escrita, i, inclús, del seu argument, del mite d’Èdip, se n’extreu per part de la psicologia moderna el denominat «Complex d’Èdip».
Sòfocles, el gran poeta i dramaturg grec del segle V abans de Crist, ja en una edat avançada, escriu aquesta obra de teatre, agafant segurament part d’una antiga tradició oral grega. A «Edip rei», situada la història en el passat mític de Grècia, ens explica que Laios i Iocasta, futurs reis de la ciutat grega de Tebes, abans de casar-se consulten (com era tradició) l’Oracle de Delfos per saber què els oferiria el futur. L’Oracle els va advertir que, després de casats, tindrien un fill que mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare. Horroritzats pel contingut d’aquesta predicció, van decidir prendre mesures per evitar que es complís aquest fatal destí. I, quan Iocasta va quedar embarassada, al fill que varen tenir, sense posar-li ni nom, el van lliurar a un dels seus súbdits per tal que l’abandonés lligat de peus a les muntanyes del Citeró i allí morís (ja sigui de fred, de gana, o bé devorat pels animals salvatges). Però, el criat es va compadir del pobre nadó i no va poder complir l’ordre rebuda de provocar la mort del malaurat xic i el va donar a un pastor que va trobar a la muntanya, mentre pasturaven els seus ramats, i que no era d’aquelles contrades. Aquest pastor va dur el nen a la seva ciutat de Corint i el va lliurar als seus estimats reis, Pòlib i Mèrope, que no tenien fills i el van adoptar. Mèrope, contenta de ser per fi mare, li va posar de nom Èdip (que significava «peus inflats», inflats per les lligadures que li va fer als peus el seu pare natural Laios).
Èdip va créixer feliç sota la cura dels reis de Corint. Ja de noi, durant unes noces, un borratxo li va etzibar que Pòlib i Mèrope no eren els seus veritables pares perquè era adoptat. Ja en aquells temps, els que havien begut més del compte en les festes de casament, provocaven problemes dels grossos. Turmentat per aquella revelació va preguntar l’endemà als seus pares Pòlib i Mèrope si era fill natural seu. I, aquests, li van mentir i li van dir que sí. Èdip, això no obstant, no n’estava convençut i va acudir a l’Oracle de Delfos per preguntar quin era el seu origen. L’Oracle de Delfos no li va respondre el que ell desitjava saber sobre el seu naixement sinó que li va pronosticar que mataria al seu pare i que es casaria amb la seva mare. En escoltar aquest vaticini, Èdip es va prometre no tornar mai més a la ciutat de Corint (per tal que no es complís la profecia de l’Oracle), i va decidir agafar camí cap a la ciutat de Tebes.
En el seu viatge, en una cruïlla de camins, es va trobar un carruatge, escortat per cinc homes, en el qual viatjava el rei de Tebes, Laios, al qual Èdip no va reconèixer. La negativa d’aquest a no deixar preferència de pas al carruatge, i la negativa del carruatge a cedir el pas a Èdip, va provocar una violenta baralla (molts segles més tard, el tema de la cessió de pas en un encreuament de camins entre dos que creuen tenir tota la raó del món no ha evolucionat gaire). En el transcurs de la violenta batussa, Èdip, que era un jove amb bona formació de guerrer, mata a Laios i a quatre dels seus escortes. Un dels escortes va poder escapolir-se amb vida de l’escomesa d’Èdip.
Èdip va seguir el camí cap a Tebes. Quan travessava una muntanya, prop de la ciutat, es va trobar amb la terrible Esfinx, que (a Grècia, i a diferència d’Egipte) era un monstre dotat d’ales d’ocell i cos de dona, que tenia terroritzats tots els vianants de les contrades. Devorava tot aquell que no resolgués el seu enigma: «Quin és l’ésser que camina a quatre peus al matí, a dos peus al migdia, i a tres peus al vespre, però que és més ràpid com menys peus usa al caminar?» Fins a aquell moment ningú no l’havia encertat, i el monstre s’havia afartat de cruspir-se un munt de ciutadans tebans. Formulat l’enigma per l’Esfinx a Èdip, aquest, després de rumiar, va respondre: l’home (perquè va de quatre grapes quan és petit, camina dret amb els dos peus de jove, i fa servir el bastó quan és vell). La bèstia alada, al veure que la resposta era correcta, va deixar passar tranquil·lament al jove cap a la ciutat de Tebes, i ella es va llevar la vida llençant-se per un precipici.
En saber-se tan bona notícia a Tebes, que un vianant estranger de Corint havia resolt l’enigma, i que l’amenaçadora Esfinx s’havia llançat acte seguit per un penya-segat, el poble agraït li va oferir la ma de la vídua i bella Iocasta, el marit de la qual havia mort feia poc, per tal que fos el nou rei de Tebes i protegís la ciutat. El casament i la coronació es va produir enmig de grans festes. Van tenir dos fills i dues filles (Etèocles i Polinices, i Ismene i Antígona).
No obstant això, després d’un temps, una terrible pesta va assolar la ciutat de Tebes, i , segons els oracles i els endevins de la ciutat, la causa de la nova desgràcia només s’acabaria quan el culpable de la mort del rei Laios fos mort o desterrat de Tebes. Èdip, decidit a trobar una solució al problema, va començar una investigació per trobar al culpable de la mort de l’antic rei Laios. Més o menys a la vegada, va succeir el fet que va arribar al palau de Tebes un missatger per comunicar-li a Èdip que el seu pare Pòlib havia mort. Èdip es va quedar doblement sorprès, primer per la mort en sí del seu pare, i, en segon llooc, pel fet que l’infal·lible Oracle de Delfos havia predit que mataria al seu pare i que es casaria amb la seva mare, i, en canvi, el seu pare havia mort de vell.
Tirèsies, endeví de la ciutat de Tebes, i Creont, germà de la reina Iocasta (i cunyat d’Èdip), lliguen caps després d’escoltar al cinquè escorta sortit amb vida de la disputa i lluita ocorreguda molts anys enrere entre Èdip i Laios i els seus homes en l’encreuament de camins, i d’escoltar un vell criat de palau que els explica l’antiga història d’un nen abandonat pel rei Laios per tal que morís a la muntanya, i que aquest, incapaç de complir l’ordre rebuda, va lliurar el nadó reial a un pastor de la muntanya, i que va acabar donat en adopció als reis de Corint.
Quan la reina Iocasta coneix el resultat de les investigacions i la veritat de què comporten, es lleva la vida penjant-se d’una biga, i, Èdip quan li és revelat el seu vertader origen per Tirèsies i veu a Iocasta (la seva mare, i, a la vegada, esposa) penjada sense vida d’una biga, la va despenjar i va gafar una agulla del seu vestit amb la qual es va treure els dos ulls, per tal de no veure mai més cap dels mals que havia causat. Èdip abandonà Tebes i va marxar cap a l’exili a la ciutat de Colono (ciutat natal de Sòfocles, i que avui forma part d’Atenes) acompanyat de les seus dues filles Ismene i Antígona, on va morir.
Hi pot haver en el món una tragèdia més gran que aquesta? Pot existir un destí més cruel que el que va patir el pobre Èdip? Sí, sense dubte, el que va patir l’equip Aleví-A de l’Acadèmia Igualada-Club d’Handbol Igualada el dissabte 13 d’abril a la pista del Sant Antoni Voramar, en el Barri de la Verneda i la Pau de Barcelona. Ara ho veurem.
La Verneda i la Pau és un dels barris que conformen el districte barceloní de Sant Martí, i on es troba el nucli originari de l’antic poble de Sant Martí de Provençals, annexionat a Barcelona l’any 1897. Fins a mitjans del segle XX, el territori que comprèn estava ocupat majoritàriament per camps de conreu i unes quantes masies. El barri actual es va originar a partir de la dècada de 1950, fruit de la gran demanda d’habitatge generada per l’arribada massiva de gent immigrada, amb una alta densitat d’edificis i de població i, en aquell moment, amb una manca total d’equipaments i de serveis. Gràcies a la continuada reivindicació veïnal (juntament amb la d’altres barris de la ciutat de Barcelona), el barri va millorar la seva situació i s’hi van construir equipaments. El nom de la Verneda fa referència a un dels arbres que creixen als marges dels rius, els verns. El conjunt d’habitatges més important del barri és el denominat de «la Pau», situat entre la Rambla de Guipúscoa i la Gran Via. Va ser construït per l’Obra Sindical del Hogar, i fou inaugurat pel dictador Franco l’any 1966 en els actes de la campanya «25 años de paz» des de la fi de la guerra civil, fet del qual en deriva el seu nom: «la Pau». El barri té uns 23.000 habitants, i compte, entre el seu teixit associatiu, amb el Club d’Handbol Sant Antoni Voramar, autèntica pedrera, juntament amb el Barça, de bons jugadors d’handbol a la ciutat. Juga els seus partits en el Pavelló de la Verneda.
Aquest dissabte 13 d’abril, l’expedició igualadina de l’Aleví-A del Club d’Handbol Igualada es dirigí cap al Pavelló d’Esports de la Verneda on, a les 12:00 hores del migdia (aquesta vegada, però, sense puntualitat britànica), es va disputar un elèctric i vibrant partit d’hanbdol amb el conjunt local del Sant Antoni Voramar.
Per part de l’Acadèmia Igualada-Handbol Igualada (Alevins-A) han jugat: Xavi Alonso i Miquel Baró com a porters i, com a jugadors de camp: Alex Arribas, Jan Marí, Damià Pou, Eloi Puig, Guiu Gómez, Lluc Pons, Èrik Angel i Gabriel Cuevas, magistralment dirigits com sempre pels entrenadors Roger Calzada i Jana Elvira. El tercer entrenador, Edgar Marí, no va poder venir. No van poder assistir-hi tampoc els estimats jugadors: Roc Esteve, Jan Rojo, i Oriol Minguito.
Per part del Club Handbol Sant Martí Voramar de Barcelona (Alevins-A) han jugat: Lucía Pérez, Marçal Pol, Xavier Montaner, Toni Molina, Roger Salvado, Teo Giménez, Hugo Hurtado, Joan Gordo, Marc Peiró, Íker Bermúdez, Martí Corrales, i Lluís Huelves
El partit jugat al barri de la Verneda i la Pau de Barcelona s’ha disputat en la magnífica pista poliesportiva del complex esportiu de la Verneda. Era l’estrena per als dos equips de la segona fase del Campionat de Catalunya Aleví Masculí-Mixt, Nivell 1, i en el qual hem vist jugar un equip mixt amb una jugadora de l’equip local, la Lucía Pérez, que té un gran talent per a l’handbol, i que ha estat la líder del seu equip. Ha fet, ella soleta, anar de corcoll tant a la defensa com als porters igualadins. Les dues aficions, amb un comportament esportiu i educat, no s’han cansat d’animar els seus respectius jugadors en tot moment.
En el primer quart, jugat a velocitat elèctrica, o millor dit, a velocitat de la llum, hem vist a l’equip anoienc vorejant la perfecció en el joc de l’handbol, tant en atac com en defensa, i s’ha imposat amb un marcador de 9 a 10 gols a favor davant del potent equip local. Tot i l’ajustat resultat final d’aquest primer temps, el conjunt de l’Igualada ha sigut clarament superior al seu rival. En el segon quart, tant l’equip local del Sant Antoni Voramar com el visitant combinat igualadí, han desplegat un joc de veritable infart amb alternatives constants en el marcador per als dos equips, que han acabat empatant a 10 gols. L’àrbitre ha xiulat dos penals a favor de l’Igualada en aquesta segona part, que els ha transformat en gol en totes dues ocasions. El bon i potent joc igualadí tenia contra les cordes al bon equip local. Quedaven dues parts per endavant, i, només guanyant-ne una d’elles, el primer partit de la segona fase cauria dins del sac igualadí. Ha vingut, però, la tercera part, i aquí ha queixalat, i fort, el cruel destí a l’equip igualadí. Cap a la meitat del tercer quart, i dominant l’equip anoienc el joc del partit, l’àrbitre (de manera molt i molt rigorosa, no cal negar-ho) ha expulsat a un jugador de l’equip igualadí amb targeta vermella. Aquest fet ha descentrat i molt l’equip visitant igualadí. El resultat final de la tràgica tercera part del partit ha suposat la victòria (ajustada) de l’equip local del Sant Antoni Voramar per 8 a 7 gols. En aquesta tercera part, l’àrbitre ha xiulat dos penals, un a favor de cada equip, que han estat transformats en gol en ambdues ocasions. El partit estava absolutament empatat després de la tercera part. Cada equip havia guanyat una part, i en tenien una altra d’empatada. L’equip que guanyés la quarta i decisiva part s’emportaria el partit i els dos punts per a la classificació. La quarta part, tot i la desfeta anímica dels jugadors igualadins per la discutible expulsió amb targeta vermella del seu company en la part anterior, ha estat jugada amb molta emoció, i de poder a poder per part dels dos combinats, amb un desplegament tècnic i tàctic admirable per part dels entrenadors de tots dos equips, i, tot i el formidable penal aturat pel porter igualadí a la heroïna local Lucía Pérez a la part final del quart temps, alguns errors en les passades i algun desencert en el tir final han provocat una trista i cruel derrota igualadina en aquest darrer quart per 5 a 4 gols. El resultat final del partit ha estat de 32 a 31 gols a favor de l’equip local. El destí havia escrit que aquest partit el guanyaria el Sant Antoni Voramar, i, per més que l’equip igualadí ho ha intentat tot, no ha pogut capgirar-lo.
El pròxim partit serà el dissabte 27 d’abril (dia de la Verge de Montserrat, a la qual implorem ajut celestial) davant del potent equip gironí del Bordils. Després de les dues hores de cotxe de desplaçament que esperen a la delegació igualadina, desitgem el millor dels auguris per al partit que disputin els jugadors igualadins amb els gironins. El suport de la Moreneta mai estarà de més per a l’equip de l’Aleví-A del Club d’Handbol Igualada que cada partit juga millor col·lectivament. Tant de bo el destí ens mantingui el mateix tercet d’entrenadors per a la temporada vinent. Desitgem molt bona Pasqua a tota la família d’aquest gran equip igualadí!