“L’objectiu és salvar la categoria el més aviat possible”

• Quina ha estat la seva trajectòria en el món de l’handbol? Tant a nivell de jugador com d’entrenador.  

Vaig començar als 8 anys en una escola de Terrassa i ja en porto 40 vinculat a l’handbol, dels quals 25 com a entrenador. Això era el que passava a Terrassa, començaves a jugar a l’escola, llavors anaves a jugar al club i allà ja et donaven tasques d’arbitratge també d’entrenador, vaig estar fent això fins els 19 anys. Després vam pujar de categoria, a Primera Nacional – que ara és Divisió d’Honor B – i també vaig passar per les seleccions quan era cadet i juvenil. Després vaig marxar al Palautordera, vaig anar a la mili i vaig jugar a l’Helios de Saragossa i vaig tornar al Terrassa. Però ja em vaig cansar de viatjar tant, i finalment vaig acabar als 28 anys jugant al Sabadell, i ho vaig deixar per una lesió al genoll. Llavors vaig començar a entrenar als dos equips de Terrassa, al Rubí, al Parets, al Montcada, al Gavà… i l’any passat al Sant Quirze.

 

• Com vas arribar fins aquí? 

Doncs resulta que el Pol Cantero estava fent un curset amb gent que coneixia i va parlar sobre que l’equip necessitava un entrenador i un company li va donar el meu telèfon. Vam començar a xerrar amb el Joan, em va agradar el projecte i aquí estic.

 

• Aquest equip que agafes, l’any passat va aconseguir l’ascens a 2a Catalana, com valores aquesta lliga? 

Jo crec que és la pitjor categoria que hi ha, són molts equips i no hi ha play-off. És una lliga regular que comença a l’octubre i acaba al maig, per tant, si comences bé i estàs a dalt enfoques la lliga d’una manera i si comences malament et poses al pou i baixen molts, baixen 4 de cada grup.

 

• Em podries dir així a grans trets quin és el plantejament esportiu d’aquesta temporada?

Bé doncs aquest primer mes ha estat per conèixer una mica la gent, el club i els jugadors. Cada equip té les seves cosetes i aquest també té les seves, és gent jove, tinc problemes amb gent que estudia fora o que treballa i venen poc a entrenar. Però bé, tinc 20 nois i de moment content.

 

• Hi ha diferència en portar un equip masculí i un de femení? 

El masculí és més dinàmic, és més fàcil, assimilen més ràpid. Les noies són més treballadores, amb poqueta cosa les noies treballen millor, més ordenades, més disciplinades, però l’aprenentatge és més lent. I els nois aprenen més ràpid però obliden més ràpid, no són tant disciplinats com elles. Elles s’esforcen més i t’hi has d’estar més a sobre. Amb elles és més el grup i amb els nois és més directe i més personal la comunicació. Si un es descarrila, xerres amb ell i amb les noies has d’agafar el grup sencer.

 

• Quin és l’objectiu principal a assolir a final de temporada? 

De moment salvar la categoria com abans millor. Un cop haguem fet això, mirarem on estem i si estem a la part de dalt, cap al 6è o 7è doncs cap amunt i a mirar on podem arribar

 

• Com veus l’equip a nivell esportiu?  

El veig bé, però ja et dic només podem entrenar tots divendres. I llavors clar hi ha cosetes que es treballen durant la setmana que les tens que tornar a explicar els divendres amb la gent que no ve. Ara que ha començat el curs ja han canviat les coses, al principi no hi havia cap problema però ara ja es nota.

 

• I a nivell social?  

Aquests?! Mare meva… vam anar a sopar la setmana passada i tela, són la hòstia. I això és bonic perquè si realment un equip ha de funcionar ho ha de fer des del vestidor.

 

• Què és el què més valores en un jugador? 

El sacrifici i l’actitud. Per globalitzar, ganes: ganes d’entrenar, de posar-s’hi…

 

• Què en penses sobre com s’estan fent les coses tant a nivell esportiu com social de l’actual junta directiva?  

No conec gaire, però a nivell personal estic molt content. Les quatre cosetes que vaig demanar, com poder entrenar els divendres m’ho han acceptat sense cap problema. Per mi això dels divendres era bàsic, perquè l’últim dia d’entrenament ja preparo el partit i si l’últim dia és dijous i jugues diumenge, és massa temps. En canvi, els divendres l’actitud és diferent.

 

• Què es per tu l’handbol?

La meva vida. Tant per lo bo com per lo dolent. He de donar moltes gràcies per la gent que he conegut, per moltes coses que a través de l’handbol he après. Quan he tingut problemes personals o esportius, sempre hi ha algú o altre que t’ajuda. La gran majoria de gent amb qui estic vinculada de sortir a fer una cervesa gairebé tots són de l’handbol.