“Considero que estic encarcarat, ara toca reciclar-me i posar-me al dia”

• Quina ha estat la seva trajectòria en el món de l’handbol? Tant a nivell de jugador com d’entrenador.

Doncs des d’infantil fins al sènior vaig estar jugant al Handbol Sant Quirze i després comença la meva trajectòria com a entrenador. A partir del 1984 em trec el títol de monitor i l’any següent el de provincial. He entrenat equips cadets, juvenils i sènior femení, però això t’estic parlant del 1989.

 

• L’any passat vas entrenar l’equip juvenil i ara portes el sènior, hi ha gaire diferència? Com valores la passada temporada?

És molt diferent. Primer que el juvenil que tenia aquí tenia unes carències i a més anàvem molt mancats de gent, aleshores et supeditava molts partits, però penso que vam acabar fent una temporada molt digne. Malgrat ens van sancionar amb 4 punts per qüestions burocràtiques i després, a més a més, vam jugar la fase de la Copa, que hauríem d’haver estat classificats per a la part final però vam quedar empatats a punts amb el Granollers i van passar ells, perquè l’Igualada no és el Granollers.

 

• Em podries dir així a grans trets quin és el plantejament esportiu d’aquesta temporada?

Feia 25 anys que estava desvinculat amb l’handbol, per una sèrie de raons, una persona que estava vinculada al club, em va enrotllar i he tornat. Llavors m’he reciclat, ja que a l’any 1991 vaig deixar l’handbol i em vaig dedicar a fer altres activitats. Crec que estem en una lliga molt forta pel que és l’Igualada, però jo crec que podem estar dins perquè tenim unes jugadores que tenen un nivell bastant bo i amb les noves incorporacions, jo crec que podem estar a la meitat de la taula.

 

• Hi ha diferència en portar un equip masculí i un de femení?

Sí, és molt diferent. No sabria com explicar-ho, però la predisposició dels nois és molt diferent del de les noies. Potser depèn de les edats, però jo aquest any vaig estar dos partits suplint el juvenil masculí del Pol i vaig gaudir molt. La predisposició i el sacrifici són molt diferents, possiblement també més agraïts. Els nois accepten molt més una bronca que una noia, si li fas a una noia se’t pot girar molt i són molts “complicades”. A mi em va costar quan vaig arribar aquí, un home gran aquí.. però al final hem sigut amics i hem anat a sopar junts. Amb un amic, tu ets pots arribar a discutir i li dius ets un fill de puta i després ens n’anirem a sopar junts. Amb les dones has de tenir més mà esquerra.

 

• Quin és l’objectiu principal a assolir a final de temporada?

Quedar a la meitat de la taula, amb això podem estar molt satisfets. I les jugadores també en són conscients.

 

• Com veus l’equip a nivell esportiu?

Estem a principis de temporada, jo crec que millorarem, tenim un preparador físic que és molt important perquè a mi em treu molta feina, ja que no tinc tampoc segon entrenador i també tenim el reforç de l’entrenador de porters. El meu objectiu és anar a dalt i començar potent amb un equip compactat. Partim de la base que jo és el primer any que entreno aquestes noies i a més anem a una lliga que no coneixem. Serà una lliga dura, hi ha moltes noies que estan a la selecció.

 

• I a nivell social?

Es van unint. Perquè aquí clar hi ha un “grup” que ja estava format, que eren les que ja fa anys que juguen juntes i ara s’han incorporat les noies noves però es van incorporant bastant bé. Jo crec que farem un grupet maco.

 

• Què és el què més valores en una jugadora?

El sacrifici. Jo em puc posar d’exemple, com a jugador era un patata, però molts entrenadors em feien jugar perquè em sacrificava molt. Si tu tens unes carències tècniques, encara que no arribis a ser bo tècnicament et guanyaràs un lloc per treball i sacrifici. Pots ser tècnicament bo però no ho és tot. Sóc partidari que amb mi sempre que he entrenat a algú juga sempre tothom si ve a entrenar. Si un tècnicament és fluixet i no ve a entrenar doncs no jugarà. Ara també, l’any passat tenia dues noies que se’m van posar a plorar perquè vam jugar un partit aquí i l’estàvem guanyant i no van jugar ni un minut, els vaig demanar disculpes i vaig dir que no tornaria a passar. A mi no m’importa perdre de 4 o de 10, el partit el tenim perdut doncs juga tothom, però si anem frec a frec doncs trec les millors armes.

 

• Què en penses sobre com s’estan fent les coses tant a nivell esportiu com social de l’actual junta directiva?

No puc opinar massa perquè fa un any que estic aquí, vaig arribar l’any passat que hi va haver un canvi de junta. I de la junta actual doncs estic molt ben tractat, molt ben considerat. Cosa que fa un any aquí no em coneixia ningú i de cop i volta tothom ja em cridava Josep, Josep. Sí que hi ha mancances de material, per problemes econòmics, i que s’estan solucionant.

 

• Què es per tu l’handbol?

L’handbol va ser una part important de la meva vida perquè de petit vaig créixer a Sant Quirze i l’handbol era l’esport mare. Quan vaig estar a la mili vaig conèixer un xicot que era de Pamplona i que jugava en un equip també d’handbol i ell em va despertar l’interès per fer d’entrenador. I bé, sempre diuen que a un mal jugador se li desperta l’instint d’ensenyar. Per circumstàncies de la vida no em vaig poder treure el títol d’entrenador nacional i em vaig quedar amb el provincial. Ara visc a Olesa i allà no hi ha handbol, però hi vaig trobar una altra afició que és córrer i vaig començar a fer curses i maratons. I ara m’he tornat a enganxar a l’handbol perquè és una cosa que m’agrada i m’ha tornat a despertar aquella cosa que tenia dins. Però considero que estic encarcarat perquè fa molts anys que ho havia deixat, i ara doncs toca reciclar-me i posar-me al dia, però costa.

Ton Casellas. Igualada, 2015.